Fa poc li deia a un bon amic meu que la vida, les circumstàncies, o el que en vulgueu dir, m’ha donat una oportunitat per fer el que sé fer i, sobretot, el que vull fer.
Li deia que quan sigui gran, vull poder mirar enrera contenta i orgullosa d’haver fet i d’haver estat honesta amb mi mateixa i amb els altres. Hom pot anar en contra de tot, si cal, però mai pot anar en contra de si mateix.
Començo de nou i m’agradaria fer realitat les idees, els projectes i les expectatives que sempre m’han rondat pel cap, però que les circumstàncies (o jo mateixa) han impedit que ho endegués.
Ara tinc i és, el moment per preparar-me, formar-me i aprendre sobre tot allò que sempre m’ha inquietat: les persones que pateixen trastorns mentals.
La meva inquietud és la de poder crear oportunitats per tots aquells que pateixen trastons mentals, eliminar estigmes, i treballar perquè aquestes persones siguin davant de tothom alguna cosa més que el seu trastorn.
Les persones que pateixen un trastorn mental són persones que, a més, pateixen una malaltia. Tenen necessitats especials, però tenen noms i cognoms, com qualsevol de nosaltres. Són molt més que el seu trastorn. Aquesta és la meva inquietud.
El camí serà llarg i dur, i us necessito per poder explicar-vos els passos que vaig fent, i perquè em guieu en aquest nou camí que he decidit emprendre. Us aniré explicant el que vaig fent i compto amb el vostre saber perquè m’ensenyeu.
Com va dir el meu admirat Hermann Hesse: “El camí de la majoria és lleu, el nostre és difícil: nosaltres volem anar endavant”
Aquí us espero, doncs, per anar endavant.
